Ja és ací el primer capítol i, t’ho he de confessar, vinc amb els nervis a flor de pell.
Este és l’episodi amb el qual tot va començar. El vaig gravar el passat mes d’octubre i, des d’aleshores, ha patit mil retocs fins a arribar hui a les teues orelles. He d’insistir en el fet que Parlem de és un projecte independent i artesanal; en este capítol és on més es nota la meua faceta d’alumne de programes d’edició sense mestre.
Va ser la prova de foc, el pilot que mostra el que el podcast pretén ser, tot i que encara estiga en una fase molt «beta». La idea original es manté intacta, encara que les millores posteriors s’han centrat sobretot en la part tècnica. Siga com siga, este capítol és el que havia de fer i mostrar a la gent de confiança per a saber si valia la pena continuar. I sí, va rebre l’aprovat dels meus (què havien de dir, si no?) i va servir de punt d’arrancada per a tota la tanda d’episodis que vindran.
Per què començar amb «La Veu»?
D’una banda, per l’objectiu personal de retrobar-me amb la meua pròpia veu després d’haver caigut en la monotonia de la cobertura periodística d’actualitat. Però també per reconciliar-me amb la meua veu literal —la que ix de les cordes vocals—, perquè sempre l’havia considerada un obstacle i per això m’havia refugiat darrere del teclat durant anys.
Este podcast és el preu que he de pagar per a poder fer ús d’eixa veu i, sobretot, per a poder escoltar. En Parlem de escoltarem a gent de la Marina Alta parlant sobre conceptes universals des de punts de vista dispars. Històries que poques vegades ens parem a sentir perquè no solem donar-los l’espai que mereixen.
Míriam Pagán
Comencem amb Míriam, periodista de Dénia FM que porta 20 anys darrere del micro. El sector periodístic de la Marina Alta és molt competitiu i, a voltes, és difícil trobar el teu lloc perquè sembla que ningú vulga compartir el seu. Però Míriam es va portar de categoria amb mi des del primer dia i em va ajudar a desenvolupar-me com a periodista.
És una gran companya i, per desgràcia per a ella, m’he aprofitat de la seua bona disposició per a fer-la servir de «cobaya». Es va prestar de seguida a esta entrevista, que va ser la primera de totes, la que va servir per a testejar els aparells de gravació i el disseny del format. A canvi, em va regalar un testimoni riquíssim d’algú que coneix i viu de la veu com poca gent.
Ivan Aledo
Ivan és, sense saber-ho, un dels grans culpables que este projecte existisca. Fa un parell d’anys el vaig entrevistar i, mentre em contava el seu procés de transició de gènere, em va eixir una pregunta improvisada. Ell parlava de la part física més habitual (el pit, el monyo…) i jo li vaig preguntar: «i la veu?».
Aquella pregunta i la seua resposta es van quedar fora del resultat final perquè no cabien en un mitjà convencional, tot i que a mi em pareixia un tema fascinant. Ara, he volgut dedicar-li un capítol sencer a eixa qüestió. Ivan no només ens parla de com la seua veu ha canviat com la resta del seu físic, sinó que se’ns presenta com una de les veus més actives i importants de la comunitat trans a la comarca.
José Pons
Un gran exemple de com el que és quotidià amaga grans històries. Cada poques setmanes entre a la seua perruqueria i un dia li vaig preguntar què li havia passat a la veu. En la meua ment ja prenia forma este projecte i, només escoltar-lo, vaig saber que havia de comptar amb ell.
El contrast amb els altres testimonis i el seu optimisme contagiós són clau en este episodi. José representa eixa persona «anònima» que té alguna cosa a contar que, encara que ell mateix pense que no és d’interés general, té el poder de connectar amb qualsevol de nosaltres.
Sandra Monfort
Gràcies a la meua feina, he tingut el privilegi d’entrevistar en diverses ocasions a la que és, segurament, la meua cantant preferida. I no exagere: a la meua filla li cante la Moreneta de Sandra per a dormir des de que va nàixer. Això mostra molt bé el poder de l’art per a reinventar-se segons el context: una cançó que naix com un comiat, la meua filla i jo la vam convertir en una benvinguda.
La veu convertida en art havia de ser un dels eixos del capítol i, per a mi, eixe art és Sandra Monfort. Com sempre, va accedir de seguida i em va regalar una conversa poc habitual, tècnica per moments, però amb uns missatges que et deixen pensant durant hores.