Les màscares són un tema que em fascina. D’una banda, estan profundament lligades a la cultura i la festa de la Marina Alta; de l’altra, existeixen eixes màscares invisibles: la dualitat entre el que mostrem i el que som realment. Em resulta curiós com algunes màscares serveixen per a amagar-te, mentre que altres són l’única eina que tenim per a mostrar-nos de veritat.
L’edició: trencant el «subjecte, verb i predicat»
Quan vaig començar el projecte, tenia clar que, per falta de pressupost i temps, necessitava una estructura rígida i seguir-la al peu de la lletra. A la facultat de Periodisme em van ensenyar que un titular havia de ser «subjecte, verb i predicat», sense complicar-nos la vida. I em va costar moltíssim no eixir-me d’eixa regla i passar-me de creatiu (encara que hui en dia ja ningú la segueix, sobretot als mitjans digitals).
Eixe esquema de la facultat havia de ser la base del podcast: música, capçalera i entrevistes amb un fil musical de fons. Bé, eixa intenció em va durar exactament un capítol. En este segon episodi ja he començat a jugar amb l’estructura i a gaudir de l’edició. Espere que eixe canvi t’ajude a gaudir encara més de les històries que venen a continuació.
Roo Castillo
Roo no és només una bona amiga; és una actriu impressionant. Sabia que necessitava algú del món de l’escena per a parlar de la màscara que no es veu: eixa que et poses quan entres en la pell d’altres i que fa que coste reconéixer qui hi ha al darrere. No conec ningú que s’identifique millor amb esta idea.
L’havia vista en curtmetratges i sèries, però per logística mai havíem coincidit en el seu hàbitat natural: el teatre. Fa uns anys, per fi, la vaig veure a Rita Trobador. Allí interpreta diversos personatges, ballant entre ells sense quasi temps per a mudar la pell, i vaig al·lucinar. Sabia que era bona, però en directe és d’un altre planeta. Pocs poden parlar millor del que suposa posar-se una màscara i llevar-se-la que algú que, per feina, canvia d’identitat cada nit, i tantes voltes com ella.
Dianium Dansa
Mentre dissenyava este capítol, la imatge de la màscara de La Moma no em deixava de rondar pel cap. Però, curiosament, no vaig caure que Dianium Dansa era la col·laboració perfecta fins molt avançada la producció. Ells no només ens parlen d’eixa màscara icònica, sinó de totes les que habiten el seu imaginari: els cabuts, els gegants i el Drac, que agafa un protagonisme especial en este episodi.
Em van demanar participar en grup i va ser un encert, perquè em va permetre visitar el seu magatzem, un espai ple d’eixes cares de cartó i fusta. Vam tindre una conversa de dues hores de la qual ha fet «molt de mal» haver de retallar mogolló trossos, però els deu minuts resultants són or pur. És una xarrada divertida i interessant que ens deixa reflexions sobre les quals nosaltres (i les administracions) hauríem de pensar durant hores.
Joan Miquel Almela
He de reconéixer que m’ho he passat molt bé editant esta part. Joan Miquel conta històries que demanen un toc de misteri i no he pogut resistir-me a potenciar eixa part de conflictes, sang i armes. Fins i tot la música que he triat té un estil purament noir.
Encara que pugues pensar que vas a escoltar una lluita de famílies, el que trobaràs és una crònica interessantíssima del Carnestoltes de Pego a través de les ordenances municipals i els canvis polítics des de mitjans del segle XIX. El Carnestoltes de Pego havia d’estar sí o sí en un capítol dedicat a les màscares, i volia fer-ho des de la mirada del seu arxiver, una de les persones que millor coneix l’ànima d’esta festa.