Si només pogueres escoltar un capítol de Parlem de, m’agradaria que fora este.
Solem parlar molt d’on venim o cap a on anem, però poques vegades ens fixem en el camí que recorrem mentrestant: per què el fem i com ens transforma. A vegades, el recorregut és l’única cosa realment important. En este episodi, camine junt amb un cantautor, una ambientòloga i un rescatador per a intentar desxifrar este concepte a través d’un viatge que s’allunya a poc a poc de la llar i va creixent en intensitat conforme avancen els minuts.
El moment en què tot agafa forma
No és el primer capítol que recomanaria per a començar, però sí que és on tot convergeix i s’entén, per fi, el perquè d’este projecte. Fins a arribar ací, hem passat per un primer episodi on establíem les regles i la personalitat del podcast, i un segon on trencàvem eixes regles per a jugar amb l’edició.
En Trajectes, tot això s’ajunta. Ací el podcast madura i perd la vergonya. Vull demostrar que les coses de les quals parlem a la Marina Alta poden —i han de— transcendir fronteres i fer-nos un poquet millors. M’agradaria que este capítol també trencara la teua possible prevenció com a oient, mostrant-te que fins i tot el concepte que pot paréixer menys atractiu de la temporada amaga, en realitat, les millors històries.
Lluís Fornés «El Sifoner»
Poca gent hi haurà a la nostra terra que no conega El Sifoner. Amb cançons tan nostres com De Pedreguer a la Xara, va batre rècords de vendes que poc tenien a envejar als de Julio Iglesias. I ho va fer en valencià, convertint-se en la banda sonora de diverses generacions.
Però més enllà del mite, en este capítol m’interessa parlar amb la persona. Explorar les diferències entre el personatge d'»El Sifoner» i l’home que és Lluís Fornés. Parlem dels records d’eixa carretera que tant ha cantat i de com aquells trajectes de joventut el van canviar per a sempre.
Blanca Feliu
Crec que no som conscients de la sort que tenim de viure enmig d’un trajecte impressionant: el que recorren els segons animals més grans del planeta, els rorquals, per davant de les nostres costes. Per a parlar d’estos viatgers gegants he tingut la sort de comptar amb Blanca Feliu (que té un valencià xulíssim, per cert).
Blanca és ambientòloga i experta en ecosistemes marins. Treballa en Eucrante, una organització que es dedica a l’educació ambiental, la divulgació i la investigació per a la conservació de la vida marina. Han treballat al nostre litoral no només amb cetacis, sinó també protegint els nius de les tortugues que, últimament, han triat les nostres platges per a començar el seu propi trajecte vital. Escoltant-la, t’adones que el nostre mar està molt més viu del que pensem.
Ricard Llompart
T’he de confessar que, cada vegada que repassava la seua entrevista durant l’edició, se m’ha posat la pell de gallina. Ricard és una de les millors persones que conec i em sent supercontent de poder considerar-lo el meu amic. Però, sobretot, estic orgullosíssim de la seua faena; al costat de la seua tasca, qualsevol altra pareix insignificant.
Ricard salva la vida dels qui més ho necessiten. D’aquells que es veuen obligats a jugar-se-la perquè uns altres, des de la comoditat d’un despatx, així ho provoquen. Estem davant del trajecte definitiu per a moltes famílies: el d’un principi esperançador o el d’un final tràgic. Ricard i els seus companys intenten que no siga esto últim, fent una cosa tan lògica i humana com estendre la mà a qui s’ofega. Va començar amb Open Arms i ara continua amb Solidaire, una faena dura i necessària per a evitar que el Mediterrani continue sent un cementeri silenciós.