El mur és un concepte que sempre m’ha fascinat per la seua ambigüitat. Depén de qui s’ho mire, una paret pot ser una cosa positiva o negativa. És cert que, normalment, els murs carreguen amb connotacions de separació i aïllament, però en el món de l’art, la literatura o el cine, un mur sol indicar que darrere d’ell hi ha una meta per aconseguir o, almenys, una gran aventura que ens espera.
Però també hi ha murs en les coses més quotidianes; barreres que per a la majoria passen desapercebudes però que, per a uns altres, són totalment infranquejables. Per a parlar d’esta dualitat, m’he juntat amb tres veus que coneixen molt bé què significa estar a un costat o a l’altre de la paret.
Marisa Moll
A la Marina Alta hi ha un mur que destaca sobre tots els altres: una muralla de tres quilòmetres enmig d’una vall. No està amagada, perquè la seua imponència ho impedeix, però sí que està resguardada, de la mateixa manera que va servir per a protegir un grup de gent que va patir la por i l’estigma d’una malaltia com poques altres: la lepra.
La Fundació Fontilles porta dècades cuidant d’estes persones, i ara també dels nostres majors i de persones amb diversitat funcional, darrere d’eixes parets amb tanta història. Marisa Moll ens conta este relat no només amb el coneixement d’una professional del centre, sinó amb la proximitat d’una veïna de la Vall de Laguar que ha crescut mirant eixe mur.
Jimmy Higueras
Passem del mur més vistós de la comarca als més invisibles. Eixos que la majoria de nosaltres ni tan sols podem imaginar com de llargs i alts poden arribar a ser. El que per a tu o per a mi és només un senzill vorall, per a altres és una autèntica condemna.
Jimmy Higueras i l’associació Condenados al Bordillo saben molt bé què són eixos murs que hi ha a cada ciutat i que passen desapercebuts per a la majoria. Tot i que puga paréixer frustrant la limitació que suposa un simple traçat en un mapa, l’optimisme amb què Jimmy parla de les barreres arquitectòniques és, senzillament, contagiós.
Tardor
Volia tancar este capítol amb el positivisme de Tardor. Ell defensa que, per molt cru que siga el missatge que es vol transmetre sobre un mur, l’obra no té per què ser agressiva o dura. Al cap i a la fi, el mur és de tots, i la seua intenció és deixar alguna cosa bonica perquè la gent que hi passa per davant puga continuar el seu dia —que ja tindrà prou coses roïnes— amb una altra mirada.
Ací parlem del costat més lluminós que pot tindre una paret: el que deixa que Tardor s’expresse com un dels millors artistes contemporanis de la Marina Alta. Amb la seua feina, està redefinint l’estètica dels nostres pobles i fent-los, per què no dir-ho, molt més guapos.