De menut, el meu centre d’operacions era un castell de Playmobil. Tenia la seua torre d’assalt, el seu ariete i un exèrcit de soldadets medievals dividit en dos bàndols perfectament enfrontats. Però la rigorositat històrica em durava ben poc: de sobte, a eixos cavallers se’ls unien taurons mutants, un parell de dinosaures i, si et despistaves, inclús algun Jedi amb ganes de gresca.
En el meu cap, tot allò tenia un sentit absolut. Jugar era, per damunt de tot, un acte de llibertat salvatge on el llibret d’instruccions era només un obstacle. Amb els anys, però, vaig aprendre a amollar-me a les regles, a entendre que els marges no estan ahí per a tallar-nos les ales, sinó per a permetre’ns volar tots a la mateixa altura.
Hui, a Parlem de, veiem que jugar és una cosa molt seriosa. És la ferramenta que ens ensenya a parlar, a conviure, a curar i, a vegades, també a descobrir on estan els nostres límits. En este episodi fem un viatge per totes eixes etapes: des del joc que ens ajuda a créixer quan les coses venen mal donades, fins al que es converteix en cultura o, inclús, en un perill.
Laura Llorca
Si el joc és vital en alguna etapa, és sens dubte en la de l’aprenentatge. Per a començar pel principi, he anat a visitar Laura Llorca al Centre d’Atenció Primerenca de la Marina Alta de Ludai. Ací no s’atén a qualsevol xiquet, sinó a aquells que tenen entre 0 i 6 anys i presenten algun trastorn en el seu desenvolupament o risc de patir-ho.
En este context, el joc deixa de ser una anècdota per a convertir-se en una teràpia imprescindible. Laura ens recorda que el joc social més pur pot ocórrer en el moment més inesperat i que, sovint, els adults estem massa ocupats buscant resultats tangibles com per a valorar la màgia d’un moment de connexió íntima a través d’una joguina.
Rodrigo Cano
Rodrigo Cano ens porta directament al lloc on el joc es fa públic: el carrer. Ell treballa des de la Xarxa Esportiva de la MACMA per a evitar que eixos jocs que ens defineixen com a poble es queden només en la memòria dels més grans. Davant dels esports de masses, més centrats en la competició i l’agressivitat, els jocs tradicionals ens ofereixen una forma de relacionar-nos molt més humana.
Esta resistència cultural va trobar la seua llar en els Tradijocs, una iniciativa nascuda a Pedreguer que ara torna a traure el cap. De fet, el proper dissabte 9 de maig tindrem una nova oportunitat de viure-ho a Dénia, dins de la XXXIX Trobada d’Escoles en Valencià de la Marina Alta. Jugar, en este cas, és també un acte de reafirmació de qui som.
Enric Aguilar
Per a parlar del negoci de la diversió i de la creació contemporània, m’he reunit amb Enric Aguilar, el «pare» de la ja icònica La Fallera Calavera. Com es passa de jugar al carrer a crear un imperi de cartes des d’un poble de la Marina? L’èxit del seu joc és un fenomen que ens explica com a societat des de la sàtira, però tot va nàixer d’un poquet d’avorriment i un tauler de masmorres.
Enric defensa una idea que hui sembla revolucionària: la necessitat d’avorrir-se. Reivindica el joc de taula com l’últim refugi de la socialització real davant de l’estímul constant de TikTok o el vidre fred dels mòbils. Jugar a taula ens torna a obligar a mirar-nos als ulls.
Olga Penadés
El joc també té una frontera invisible. Una línia on el plaer s’esgota i la partida es converteix en una presó solitària. Per a entendre on acaba la diversió i on comença la patologia, parle amb Olga Penadés, psicòloga de la Fundació AEPA.
Olga m’explica que la diferència entre l’entreteniment i la necessitat descontrolada és, sovint, més subtil del que pensem. Al final, jugar ens ensenya a crear universos propis, però el secret potser no és deixar de jugar mai, sinó tindre sempre la lucidesa de saber quan la partida ha deixat de ser divertida.