El foc és, potser, l’únic element que encara ens fa sentir xicotets. En un món on pensem que ho tenim tot controlat amb un clic, una flama ens recorda que la natura té els seus propis temps i la seua pròpia justícia. M’interessa el foc no com a succés de crònica negra, sinó com a concepte: eixa dualitat entre la calor que ens ajunta al voltant d’una taula i la ràbia que pot esborrar un paisatge sencer en una vesprada.
Per què fer un capítol sobre el foc? Perquè a la Marina Alta és el nostre gran jutge. Ens obliga a mirar cap a la muntanya que sovint ignorem i ens marca el ritme de les nostres festes i de la nostra memòria. He volgut seure vora este caliu per a entendre per què ens fascina i ens aterra a parts iguals, i com una mateixa espurna pot ser, alhora, un final tràgic o un principi necessari.
Víctor Montiel
Solem repetir-nos que els incendis són accidents, una mena de mala sort climàtica. Però xerrant amb Víctor Montiel, president de l’ACIF, t’adones que el foc és, en realitat, un missatge. Víctor no em parla de por, sinó d’una realitat incòmoda: el paisatge que tant ens agrada mirar és, sovint, el combustible que estem acumulant per al proper gran ensurt.
Amb ell explore eixa idea de viure en un territori que ha canviat més ràpid que la nostra capacitat per a entendre’l. El foc, ací, ens serveix d’espill per a veure què passa quan li donem l’esquena al bosc.
Rafa Cheli
En un taller de Pego, el foc canvia de rol: deixa de ser l’enemic per a convertir-se en el destinatari final de mesos de feina. He anat a visitar l’artista faller Rafa Cheli per a parlar de l’art que naix amb data de caducitat.
M’ha fet pensar molt la seua manera d’entendre la destrucció: ací no es tracta de cremar i avant, sinó de dissenyar una coreografia per a la flama. Rafa treballa amb la precisió de qui sap que el seu esforç es convertirà en cendra i memòria en qüestió de minuts, recordant-nos que, a vegades, cal que tot creme per a poder tornar a començar de zero.
Rafa Soler
I finalment, el foc que domestiquem. Eixe que portem a la sang i que ens ha permés sobreviure com a espècie. He volgut parlar amb el cuiner Rafa Soler (Audrey’s) perquè defén una idea que em pareix fascinant: el futur de la gastronomia no passa per màquines sofisticades, sinó per tornar a mirar la brasa de front.
Rafa ens explica com el foc és capaç de transformar un producte tan nostre com la gamba roja en una experiència que ens connecta amb l’origen. En un món digital i fred, la brasa apareix com l’últim refugi de l’hospitalitat i de la identitat que es cuina a poc a poc.